Aquests dies hem tornat a parlar de Xina. A casa, la petita ens planteja temes que ens fan rumiar un cop i un altre. Sabem que tornarem a Xina i que aquest viatge tornarà a ser molt especial (però per això encara han de passar uns quants anys més).
Abans de visitar Chongqing haviem recollit molta informació sobre aquella província. Les imatges que anavem guardant semblaven d'una època diferent (carrers sense asfaltar, vestits de fa 200 o 300 anys, molta pobresa, ...); una vegada i una altra havies de contrastar que les fotografies realment corresponien al segle XXI.
Un cop vam ser allà, vam veure que la vida a ciutat era molt diferent que al camp. A les grans ciutats sol haver-hi un nucli central on veus edificis molt alts, cotxes que van molt depressa, botigues plenes de mil.lions d'articles i fins i tot gent amb vestits bastant occidentals. En aquestes ciutats també hi ha "els altres barris": estan formats per edificis antics (molts cops mig derruits), amb carrerons petits i sense asfaltar, amb la bicicleta com a vehicle de transport, amb molta gent al carrer, amb wc comunitaris (a les cases no n'hi ha), amb aigua corrent també comunitària (moltes cases encara no tenen aigua corrent), amb una vivenda que comparteixen dues o tres generacions (avis, pares i fills amb nets), ... I això al segle XXI, és a dir a les portes de les Olimpiades a Beijing.
I al camp? ... al camp vol dir -moltes vegades- viatjar 200 o 300 anys enrera en el temps.
Algunes ONG's col.laboren amb el govern xinès (sense la intervenció del govern és gariebé imposible fer res a Xina) per ajudar als nens i nenes d'algunes zones de l'interior d'aquest immens país. China Care International és una d'elles. Sense entrar en el fons d'alguns mètodes (ja veureu que tot trontolla una mica) s'ha de reconèixer que són dels pocs que intenten ajudar a un país que esta canviant cada minut que passa. Us passo un video de les festes de nadal de l'any passat. Sé que és molt llarg (em sembla que uns 10 min), però us podeu saltar bona part de les imatges centrals. Fixeu-vos en les cares dels nens, de la disciplina xinesa (no obren les caixes fins que els autoritzen, i tot i així... ho fan a peu dret!), fixeu-vos en alguns carrers i cases, ... però també fixeu-vos que els nens de l'Àfrica, de Sudamèrica o de la Xina també saben riure de veritat (tot i que alguns els hi posen molt difícil).
